Viatges al centre de l’oblit

Juliol 8, 2008

La facilitat amb que oblidem les coses sempre m’ha espantat. No parlo de detalls insignificants, em refereixo a obviar situacions que ens envolten i que afecten persones en les que, tot i negar-ho, ens podem veure reflectits tard o d’hora.

Va ser aquesta por a l’oblit el que em va acostar al patiment silenciós dels altres per escoltar-lo atentament. La Creu Roja em va donar l’oportunitat, amb el seu programa de voluntariat, d’escoltar milers d’històries que no he oblidat. He pogut sentir a prop la soledat d’una persona gran, la desemparança d’aquells sumits en la malaltia i la pobresa de tantíssims. He rebut, a canvi, la gratitud i felicitat immenses de tots i cadascun d’ells davant del més ínfim detall. Aquells que busquen qui els escolti esperen tímids en girar cada cantonada. La indiferència imperdonable de tants que se’ls creuen em llença a actuar: si la societat no s’atura a escoltar, ens sentiran a crits.

L’organització de fotoperiodistes Kvlar em va permetre viatjar a Bòsnia per posar en pràctica les meves habilitats periodístiques i conèixer el país en primera persona. Aquesta ONG va néixer amb l’objectiu que tant valoro: no deixar caure en l’oblit conflictes socials que no troben lloc als mitjans de comunicació.

Durant l’estada he compartit moltes estones amb persones que, sempre amb un cafè turc fumejant al davant, s’han obert a mi i m’han relatat els horrors de la guerra, així com les seves perspectives de futur. La situació a Bòsnia és, certament, molt complexa. Com ens va dir un periodista de la zona: “el país és una casa amb tres propietaris”. Serbis, croats i musulmans continuen distanciats i molts d’ells no amaguen l’odi cap a les altres ètnies: la guerra és, encara, molt recent. La independència de Kosovo ha encès l’ambient al país: els serbis de la República Srpska (zona amb una àmplia població sèrbia) no dubten en la resposta en preguntar-los per la seva opinió: “Kosovo és Sèrbia”. Algunes frases queden clavades a les oïdes: “Als Balcans hi ha d’haver guerra cada cinquanta anys, la resta del temps és una preparació pel que ha de venir”. El mateix jove serbi que declarava això deia, al cap d’un instant: “abans mataria la meva filla que deixar-la casar-se amb un musulmà”. Respirant entre la gran quantitat de fum que emanava de la seva boca l’ambient tens que va deixar, em plantejava què feia més mal: si la duresa de les seves paraules o el somriure despreocupat que duia cosit als llavis.

Resulta molt complicat transmetre les sensacions que tot plegat em va provocar a través de paraules. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record d’aquells amb qui he compartit instants impagables ha anat guanyant terreny en el dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al que passa a fora, he intentat dibuixar el seu record sobre el paper.

 

Publicat a la Revista de Blanquerna Nº 19, Juny de 2008

Anuncis

Bon viatge!

Juny 29, 2008

Molt bon viatge, Borja! Aquí tens un detallet de comiat. Gaudeix moltíssim de l’experiència i, no fa falta que t’ho digui, dóna i quedat amb tot el que et vulgui donar aquella gent. Podria omplir pàgines d’elogis i meravelles dels balcans però tu ho saps prou bé. Espero que aprofitis l’estada per recordar els consells d’aquells dies a Albarracín en què et començava a explicar de què va tot això de la profunditat de camp. 

(Clic per ampliar)


Grans obres de la literatura: Guerra i pau, Lev Tolstoi

Juny 13, 2008

Primer dels poemes visuals inspirats en grans obres de la literatura que he anat creant durant aquests últims mesos per a l’assignatura de disseny gràfic.

Avui, Guerra i pau de Lev Tolstoi

Clic per ampliar.


Zasto Sarajevo?

Juny 2, 2008

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)


La fàbrica de Potocari

Març 31, 2008

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

 

 


Més enllà de les paraules

Març 28, 2008

Fa dies que busco el moment per aturar-me a escriure sobre l’instant més intens que he viscut durant la fugaç estada a Bòsnia. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record de’n Nezzo ha anat guanyant terreny al dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al què passa a fora, dibuixo el seu record sobre el paper.

 La façana de casa seva està foradada per metralla, trossos de metall que resten clavats a la carn i el record de tants amb que m’he creuat. Una nit, resguardats del fred entre parets castigades, en Nezzo agafa la meva mà entre les seves.  Són aspres i grans. Però càlides. Molt. M’encomana una tristor esperançada. Diu que m’assemblo a la seva filla, la Maia, i m’acaricia prudentment els cabells. Mostra la seva impotència per no poder donar a ella i la seva dona una vida millor. 

Aquest home, tot tendresa, és serbi. Aquest detall, motor de la guerra, l’ha deixat sense feina perquè la fàbrica on treballava ha passat a mans croates. Per la mateixa condició, la Maia no troba on treballar. Ha acabat recentment la carrera de pedagoga i voldria marxar del poble per poder avançar però no ho farà. Resignada explica que no pot deixar sols als seus pares, que prou han patit ja.

Miro a en Nezzo als ulls, intentant amagar les llàgrimes que desenfoquen el seu rostre, gastat i amb un somriure tímid. Ens acomiadem i l’abraçada em deixa el cos clavat al seu costat. M’allunyo amb un pes a les cames i ja no amago el plor. Per l’emoció d’un conversa intensa sense paraules. Per la incertesa del seu futur. Per la impotència. Per una terra que ha quedat molt endins meu. Per la ràbia. Per l’enyorança. 

 

 

Nezzo, fotografia d’Oriol Nicolau 


Cafè amb el record d’una imatge

Març 17, 2008

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio