Cafè amb el record d’una imatge

Març 17, 2008

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio 

Strindberg? Not playing today.

febrer 3, 2007

Ja és mala sort. Alienada tot el sant dia, amb el cap donant voltes per guerres mundials i revolucions vàries però aguantant amb el pensament constant de que a les 9:30 m’esperaven Lluís Homar, Núria Espert i José Luis Gómez al Teatre Nacional de Catalunya, amb la penúltima funció de la tant comentada Play Strindberg. Un cop dins, envoltada d’aquell nosequè que té el teatre, m’arriben des d’uns petits cartells records d’obres que vaig veure fa dos o tres anys, Casa de nines d’Ibsen, El castigo sin venganza de Lope… i d’altres que lamento no haver vist, L’orestea, Escenes d’una execució
És un sistema de megafonia deplorable el que em desperta. Sembla dir que la representació s’anul·la per malaltia d’Espert. Perfecte. Rodó. Anul·lada. I ja va la tercera. Primer a la comèdia Mentiders, on un dels protagonistes va tenir un atac de lumbago. I un temps més tard, El malentès de Camus se suspèn per problemes amb les llums del Lliure. Fantàstic. Semblava que algú se’n fotés de mi. I els títols de les obres hi ajudaven. Precisament, a la primera, vam tardar 20 minuts en abandonar la sala pensant que era una broma fàcil per introduir una obra amb un títol que donava força joc. Pel què fa a la segona, el joc d’acudits fàcils va venir quan ja tornavem cap a casa i jo em llegia, resignada, el llibret de Camus.

Com ja deia, hauré d’esperar a que passi aquesta temporadeta per a tornar-hi. Confio en que, de cara al Març, a propòsit de Pinter, no em facin Tornar a casa.


De margarides, olles a pressió i òperes

Desembre 21, 2006


Les converses que se senten al tren poden arribar a ser molt entretingudes. Aquest migdia una dona explicava a la seva mare el curiós estri que havia portat un company seu, “d’aquells nois de les margarides i altres floretes” (hippie? jardiner? Mai ho descobrirem). L’individu en qüestió, que pel que he sentit s’ha passejat per mig món, va portar d’un dels seus viatjes una olla que informa al cuiner/a de l’estat de cocció de la pasta amb un so determinat. Òperes. Que la pasta està al dente? Sona Aida. Que es vol més feta? La Traviatta. Verdi estaria eufòric. Tal i com avança la tecnologia avui en dia, l’olla deu ser un autèntic Home Opera. Existiran també olles amb rock dur? Chill-out? Cançons de’n Bisbal, Jose Luis Perales o Las Supremas de Mòstoles? No sé vosaltres però jo ho espero amb bogeria.

Imatge retocada per Sophie. (CR)