Nova direcció

febrer 15, 2009

Ja fa uns mesos que estic treballant en el meu nou blog, (http://carmeriera.com) escrit íntegrament en anglès i amb un disseny força més cuidat. Tot plegat respon a la intenció d’arribar al màxim de gent possible. El puc donar per oficial, tot i que falta la galeria fotogràfica que no es farà esperar gaire.

A partir d’ara, doncs, ens llegim allà! Gràcies a tots!

Anuncis

Fears of new ethnic conflict in Bosnia

Desembre 22, 2008

I just found this analysis on the actual situation of Bosnia, specially regarding the effects that the independence of Kosovo may have on the Serb Republic of the country. For those who are interested on this issue, I strongly recommend you to read this.

As you see, from now on I’ll try to write as much posts as I can in english. I appreciate the comments from spanish or catalan followers but I would like to reach as much readers as I can. Please, forgive my mistakes on advance, I’ll do my best with the language.

___________________________

The New York Times
December 14, 2008

By DAN BILEFSKY

SARAJEVO, Bosnia and Herzegovina — Thirteen years after the United States brokered the Dayton peace agreement to end the ferocious ethnic war in the former Yugoslavia, fears are mounting that Bosnia, poor and divided, is again teetering toward crisis.

On the surface, this haunted capital, its ancient mosques and Orthodox churches still pocked by mortar fire, appears to be enjoying a renaissance. Young professionals throng to stylish cafes and gleaming new shopping malls while the muezzin heralds the morning prayer. The ghosts of Srebrenica linger –ecalling the worst massacre in Europe since World War II – but Sarajevans prefer to talk about President-elect Barack Obama or the global financial crisis.

Yet for the first time in years, talk of the prospect of another war is creeping into conversations across the ethnic divide in Bosnia, a former Yugoslav republic that the Dayton agreement divided into two entities, a Muslim-Croat Federation and a Serb Republic.

The power-sharing agreement between former foes has always been tense. Now, however, the uneasy peace has been complicated by Kosovo’s declaration of independence from Serbia in February, which many here worry could prompt the Serb Republic to follow suit, tipping the region into a conflict that could fast turn deadly.

“It’s time to pay attention to Bosnia again, if we don’t want things to get nasty very quickly,” Richard C. Holbrooke, the Clinton administration oficial who brokered the Dayton accord, and Paddy Ashdown, formerly the West’s top diplomat in Bosnia, warned recently in an open letter published in several newspapers. “By now, the entire world knows the price of that.”

The peace agreement, negotiated at a United States Air Force base near Dayton, Ohio, in November 1995, accomplished its goal of ending a Savage three-and-a-half-year war in which about 100,000 people were killed, a majority of them Muslims. A million more Muslims, Serbs and Croats were driven from their homes, while much of this rugged country’s infrastructure was destroyed.

But the decentralized political system that Dayton engineered has entrenched rather than healed ethnic divisions. Even in communities where Serbs, Muslims and Croats live side by side, some opt to send their children to the same schools, but in different shifts.

And the country’s leaders are so busy fighting one another that they are impeding Bosnia from progressing. Locked in an impasse of mutual recrimination are Haris Silajdzic – the Muslim in the country’s three-member presidency, who has called for the Serb Republic to be abolished – and the Bosnian Serb prime minister, Milorad Dodik, who is supported by Russia and Serbia and who has dangled the threat that is republic could secede.

Bosnia, which has received more than $18 billion in foreign aid since 1995, remains a ward of the West, its security guaranteed by 2,000 European Union peacekeepers.

Sketching a worst-case example, Srecko Latal, a Bosnia specialist at the Balkan Investigative Reporting Network in Sarajevo, warned that if the Serb Republic declared independence, Croatia would respond by sending in troops, while the Bosnian Muslims would take up arms. If Banja Luka, the capital of the Serb Republic, were to fall, he continued, Serbia would be provoked into entering the fray, leading to the prospect of a regional war.

“For the first time in years, people are talking about war,” Mr. Latal said. “They are tired of it, and they don’t want it. But it is not beyond the realm of possibility.”

Leaders across Bosnia expressed hope that Mr. Obama would be more engaged in Bosnia than President Bush has been, while emphasizing that the president-elect’s multicultural background made him ideally suited to mediate here.

And although Bosnia was featured in a painful campaign gaffe for the probable new secretary of state, Senator Hillary Rodham Clinton – who stepped back from a claim that she had ducked sniper fire during a visit here as first lady – many here are optimistic that she will have a vested interest in salvaging Dayton as part of President Bill Clinton’s legacy.

Bosnia’s prospects for stability, analysts say, would also be helped if it joined the European Union, the world’s biggest trading bloc. But progress has not been encouraging. In a damning report assessing Bosnia’s readiness to join the bloc, the European Commission, the group’s executive body, warned in November that “inflammatory rhetoric has adversely affected the functioning of institutions and slowed down reform” while corruption and organized crime were significant.

The world is so concerned about Bosnia’s stability that the United Nations Security Council has extended the mandate of its senior envoy to Bosnia, who was supposed to leave this year, until June. Still, Miroslav Lajcak, the envoy, said in an interview that while the situation is critical, it was a sign of Bosnia’s progress that politics now trumped security as the biggest challenge.

“The political situation is difficult, volatile and unstable, but it is not undermining security,” he said. “Violence can’t be ruled out, but I don’t see the prospect of another war.”

For the country to progress, leaders on all sides say, the structure established by the Dayton accord must be overhauled. The country’s two entibies have their own parliaments, and there are 10 regional authorities, each with its own police force and education, health and judicial authorities.

The result is a byzantine system of government directed by 160 ministers, a structure that absorbs 50 percent of Bosnia’s gross domestic product of $15 billion, according to the World Bank.

While untangling that bureaucracy would be difficult, persuading the country’s leaders to put aside their fundamental differences might be harder.

In October 2007, the country experienced one of its worst political crises when Bosnian Serbs protested a new voting system aimed at preventing politicians from blocking major reform efforts by simply not showing up at meetings.

Fearing that it could be outvoted by other ethnic groups under the new rules, the Serb Republic condemned the measures and Mr. Dodik threatened to withdraw his party’s representatives from all Bosnian institutions. The crisis finally ended after some concessions were made to the Bosnian Serbs, and the European Union rewarded the country by initialing an agreement cementing Bosnia’s ties with the bloc.

Mr. Silajdzic, who as Bosnia’s wartime foreign minister was at Dayton, argued in an interview that the institutional structure created there had served to legitimize the genocidal policy of the Serbs during the war. He urged the world to help write a new Constitution that would create a unified state based on economic regions, effectively consigning the Serb Republic to the dustbin.

“The problem with Dayton is that it created an ethnocracy rather than a democracy and has become an umbrella under which Slobodan Milosevic’s Project of ethnic cleansing is hidden,” he said, referring to the former Serbian president. “If the situation is allowed to continue, the message this sends the world is, ‘Kill thy neighbor and get away with it.’ “

For Mr. Dodik, the Serb Republic’s prime minister, such talk just proves that Bosnia’s Muslim leadership is intent on domination.

“If Silajdzic doesn’t like Dayton, then why did he sign it?” he asked.

Mr. Dodik, a charismatic former basketball player with a large power base in the Serb Republic, was once a Western darling for his wartime and postwar opposition to Radovan Karadzic, the Bosnian Serb nationalist leader now on trial in The Hague on war crime charges. But many Western diplomats say he has since adopted Mr. Karadzic’s nationalist language and they blame him for impeding Bosnia’s progress.

Mr. Dodik recently further inflamed tensions by filing criminal charges against a senior United States envoy and foreign prosecutors in Bosnia, accusing them of plotting against his government after they opened a corruption investigation into the Serb Republic’s infrastructure deals, including one for a $146-million government building in Banja Luka.
“We are tired of being treated like a banana republic,” Mr. Dodik said.

Guessing whether he will tear the country apart has become a favorite parlor game in Bosnia in recent months. In the past, he has said that a referendum for independence could be a fair way to settle the Serb Republic’s status.

But in a recent interview, he said that secession was not on his agenda.

“I have said many times that my aim is not secession and we have not taken a single step toward that,” Mr. Dodik said. “What has been said is a fabrication.”

Most Serbian analysts agree that secession would be tantamount to political suicide for the prime minister. Beyond the obvious threat of provoking a war, aligning the Serb Republic with Serbia would diminish Mr. Dodik’s power and lead to further isolation internationally.

In the former Yugoslavia, the lives of Serbs, Croats and Muslims were closely entwined for 45 years, with intermarriage not uncommon in larger cities like Sarajevo. But Mr. Dodik said the dissolution of the old state and the war that followed had destroyed whatever optimism he once had about different ethnic groups collectively deciding one another’s fates.

“Bosnia is a divided country,” he said. “There is not a single event or holiday, except for New Year’s or the First of May, that we celebrate together. I have lost all of my illusions.”


La formació humanística

Setembre 18, 2008

Aprofito el debat actual sobre la situació de l’ensenyament per penjar un escrit que vaig fer fa uns mesos, amb la intenció de reivindicar uns forta base humanística a l’ensenyament universitari. Cal tenir en compte, per tant, que anava dirigit als meus companys (ho dic per evitar malentesos).

Em sembla alarmant. Alarmant que es demani a crits ser rebaixats a màquines, quan comptem amb molts anys d’història a l’esquena durant els que s’ha reivindicat el dret a un ensenyament digne. Què millor que, ara que el tenim, aprofitar-lo? De no fer-ho, cauríem en la desgràcia de no saber créixer més enllà del pautat.

És per respecte a nosaltres mateixos que hem d’aspirar a tenir una base cultural sòlida. O preferiu el contrari? Continuar sentint-nos ignorants al no reconèixer noms citats una vegada i una altra pels més experimentats? Escriptors de segles passats que van marcar als d’ara, pintors amb biografies dignes de ser escoltades que inspiren a artistes actuals. Hi ha vida més enllà dels llibres que un ensenyament secundari deficient ens ha marcat com a únics. Hi ha dramaturgs més enllà de Calderon (brillant, malgrat tot) que parlaven de problemàtiques intrínseques en tots nosaltres, novel·listes que no es redueixen als grans G. G. Marquez i Mercè Rodoreda. Becquer no era l’únic poeta. I poetesses! Ja a l’època clàssica hi havia dones que reivindicaven la seva orientació sexual com Safo de Lesbos (us heu parat a pensar d’on ve la paraula “lesbianisme”?) Precisament ara, que el moviment feminista i sexualment alliberat està tan en auge és quan noms com Virginia Woolf haurien de sonar-nos d’alguna cosa.

Tots aquests són referents que ens poden guiar en les nostres creacions. Les arts expressen sentiments, mites i relats universals que es repeteixen una vegada i una altra. Cal anar molt amb compte al menyspreuar tot allò que ens precedeix perquè la incultura pot ser una font inesgotable de conflictes. Com diu el pensador George Steiner, “és el llegat cultural, són les grans obres dels poetes i pensadors, artistes i profetes, el que una persona ha d’utilitzar per al cultiu de l’ànima i la ment humana, per tal que pugui arribat a ser alguna cosa més del que també és: un animal.”

Posem com a exemple d’aquesta problemàtica la nostra facultat, per on passen futurs comunicadors. Si ens parem a observar cadascuna de les especialitats topem amb la primera controvèrsia: sentir un estudiant de comunicació audiovisual proclamar el seu odi per les pel·lícules en blanc i negre és un contrasentit força greu (com també ho és sentir-ho d’un futur periodista o publicitari). Són les fotografies en blanc i negre pitjors que les de color? No. I, doncs, què passa amb el cinema? Els grans referents cinematogràfics actuals han vist més cinema clàssic del que podem arribar a imaginar. Potser no fa falta dir que és una manca de respecte per tot allò desconegut etiquetar-ho abans de donar-li una oportunitat. Carregar contra el blanc i negre sense conèixer a Bergman, Fellini, Visconti o Wilder és un manifest d’ignorància prou preocupant. Els futurs publicitaris també es poden emmirallar en aquest cas perquè moltes campanyes estan inspirades en relats clàssics o estils pictòrics que els donen un punt d’exclusivitat i diferència, elements que busquen constantment. I no són menys els periodistes en potència. La clau està en saber que a escriure se n’aprèn llegint, no amb fórmules prefabricades per sortir del pas. El mateix Ryszard Kapuscinski reconeix en Heròdot el millor reporter de la història. Aquí tenim la clau: un dels màxims referents del periodisme actual atorgant el paper de mestre a un grec del segle V a.C.


11 de Juliol de 1995

Juliol 11, 2008

Potocari, fotografia de Carme Riera

(Clic per ampliar)

El cementiri de Potocari, on hi ha enterrats 2.000 dels 8.000 musulmans del poble de Srebrenica assassinats avui fa tretze anys. A l’esquerra hi ha la fàbrica de la que parlava fa un temps i l’edifici on s’estaven els cascs blaus de la ONU; a la dreta, el monument que recorda aquells que van morir en el que ha estat el segon genocidi més nombros a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Més enllà de les muntanyes, molt a prop, Srebrenica, “zona protegida” de les Nacions Unides durant el final de la guerra de Bòsnia. 

No espero veure cap rastre als diaris ni a la televisió del trist aniversari de l’assassinat en massa que es va cometre a ulls de la comunitat internacional, a 24 hores de casa nostra. Els mitjans semblen massa ocupats amb les declaracions del president d’un club de futbol que paga una quantitat repugnant de diners als seus jugadors i una colla d’homes amb poder reunits al Japó per parlar, entre d’altres temes, de la fam al món mentre fan un àpat de dinou plats.

P.D: Finalment tv3 ha dedicat una petita peça a recordar el genocidi. Informa que ha quedat desestimada la denuncia per part de mares de Srebrenica contra els cascs blaus holandesos i la seva flagrant negligència cap al que passava davant els seus nassos. Quina satisfacció que comporta la “feina” de les Nacions Unides, si senyor.


Viatges al centre de l’oblit

Juliol 8, 2008

La facilitat amb que oblidem les coses sempre m’ha espantat. No parlo de detalls insignificants, em refereixo a obviar situacions que ens envolten i que afecten persones en les que, tot i negar-ho, ens podem veure reflectits tard o d’hora.

Va ser aquesta por a l’oblit el que em va acostar al patiment silenciós dels altres per escoltar-lo atentament. La Creu Roja em va donar l’oportunitat, amb el seu programa de voluntariat, d’escoltar milers d’històries que no he oblidat. He pogut sentir a prop la soledat d’una persona gran, la desemparança d’aquells sumits en la malaltia i la pobresa de tantíssims. He rebut, a canvi, la gratitud i felicitat immenses de tots i cadascun d’ells davant del més ínfim detall. Aquells que busquen qui els escolti esperen tímids en girar cada cantonada. La indiferència imperdonable de tants que se’ls creuen em llença a actuar: si la societat no s’atura a escoltar, ens sentiran a crits.

L’organització de fotoperiodistes Kvlar em va permetre viatjar a Bòsnia per posar en pràctica les meves habilitats periodístiques i conèixer el país en primera persona. Aquesta ONG va néixer amb l’objectiu que tant valoro: no deixar caure en l’oblit conflictes socials que no troben lloc als mitjans de comunicació.

Durant l’estada he compartit moltes estones amb persones que, sempre amb un cafè turc fumejant al davant, s’han obert a mi i m’han relatat els horrors de la guerra, així com les seves perspectives de futur. La situació a Bòsnia és, certament, molt complexa. Com ens va dir un periodista de la zona: “el país és una casa amb tres propietaris”. Serbis, croats i musulmans continuen distanciats i molts d’ells no amaguen l’odi cap a les altres ètnies: la guerra és, encara, molt recent. La independència de Kosovo ha encès l’ambient al país: els serbis de la República Srpska (zona amb una àmplia població sèrbia) no dubten en la resposta en preguntar-los per la seva opinió: “Kosovo és Sèrbia”. Algunes frases queden clavades a les oïdes: “Als Balcans hi ha d’haver guerra cada cinquanta anys, la resta del temps és una preparació pel que ha de venir”. El mateix jove serbi que declarava això deia, al cap d’un instant: “abans mataria la meva filla que deixar-la casar-se amb un musulmà”. Respirant entre la gran quantitat de fum que emanava de la seva boca l’ambient tens que va deixar, em plantejava què feia més mal: si la duresa de les seves paraules o el somriure despreocupat que duia cosit als llavis.

Resulta molt complicat transmetre les sensacions que tot plegat em va provocar a través de paraules. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record d’aquells amb qui he compartit instants impagables ha anat guanyant terreny en el dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al que passa a fora, he intentat dibuixar el seu record sobre el paper.

 

Publicat a la Revista de Blanquerna Nº 19, Juny de 2008