Not too late (mai)

febrer 19, 2007

Fa uns dies vaig tenir el plaer de descobrir el nou regal de la newyorquina Norah Jones, Not too late. La seva veu em va acompanyar durant l’agradable estona que vaig passar a les roques de l’espigó, el més a prop possible d’aquell sol que es reflexa brillant sobre el mar, tímid però poderós, que observo cada dia des del tren. Enmig d’un intent de fondre’m en allò que tant em captiva vaig confirmar que és la meva (si és que la seva música és prou com per fer-la meva) Norah de sempre. Dolça troballa amb el seu Come away with me (in the night, come away and I’ll never stop loving you), em va continuar reconfortant amb el seu Feels like home. (What do you say when it’s all gone away? I didn’t mean to hurt you. You humble me, I’m on my knees empty, so please forgive me).

De fet, escoltar el tercer àlbum ha estat com sentir-se a casa, que en aquest cas és Bristol, ciutat anglesa on vaig aprofundir més en aquesta artista. És sentir el piano de I don’t miss you at all i veure’m a Victoria Square, recordar les primeres notes de In the morning i evocar les hores que vaig passar amb la Tilly i la Bella, tot prenent un te i compartint vivències. Altres artistes van cantar o tocar per mi aquells dies (Coldplay amb X&Y o el Comptine d’un autre été de Tiersen, acostant-me sempre als carrers de Londres) però la Norah… la Norah va anar més enllà.


Ahir, mentre la temperatura em feia bullir la cara, vaig gaudir d’una sessió Norah al cent per cent: els tres àlbums en sessió aleatòria a l’mp3, assaborint la música enmig de deliris febrils. No sé si pels deliris, si per la música o pel joc entre tots dos i alguna cosa més que ara mateix em costa definir, vaig sentir la necessitat d’agafar el primer avió que em portés a aquest petit indret de món que, amb el temps, he anat fent tant meu.

Diu Jones: “Aquestes cançons són molt més sinceres i viscerals. És un àlbum molt més personal. Algunes són fosques i cíniques però també hi ha un sentit d’esperança. Aquesta és la raó del nom de l’àlbum. M’agrada el missatge positiu”. Tot un plaer, doncs, rebre la seva obra més personal. A mi també m’agrada el missatge positiu. I la sinceritat. I saber que “mai és massa tard”.


Un tal J. D. Zelenka…

Desembre 16, 2006

Avui he tingut la sort de retrobar-me amb una peça que en el seu temps em va emocionar. No tindria més de 14 anys si no vaig equivocada quan vaig trobar un CD que guardava el meu pare de música clàssica. M’agradava escoltar-ne de tant en tant, pel que vaig posar-lo al reproductor. Durant les 7 primeres pistes el disc m’agradava, però en arribar a la pista número 8 alguna cosa va canviar. He d’avisar que els meus coneixements de crítica músical són nuls, pel que m’hauran de perdonar els entesos si deixo anar alguna barbaritat (i avisar-me si s’escau). Com definir el que vaig sentir? Un cor de dones i homes cantant al ritme d’instruments que, diria, eren violins o similars. Amb un ritme lent, força potent. A mida que avança diferents grups d’instruments s’hi van afegint.
Res. El millor serà que ho escolteu.
Es tracta de una part de Miserere c-moll (segons m’informa el llibret del disc), Miserere I: Adagio (Coro) Val a dir que tota la peça, no només aquesta part, són dignes de ser escoltades però el poder d’atracció del que gaudeix la primera ha tingut un efecte especial en mi.

Buscant per internet he trobat biografies molt curtes. Jan Dismas Zelenka, Compositor Barroc Chec. Diuen que es comparable a J.S. Bach, del que, lamentablement, poca cosa sé. N’he buscat algúna biografia publicada, per allò de contextualitzar, però res. Llàstima. Seguiré buscant.