La importància d’aturar instants

Novembre 27, 2007
Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells
Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

 

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.” 

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

 

Publicat a la revista Nova Ciutat Vella

Anuncis

Entrevista a Miqui Puig

Novembre 20, 2007
Fotografia feta per Carme Riera

 

MIQUI PUIG TORNA AMB UNES DIOPTRIES DE MÉS

“Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.”
 

D’on ve el nom del teu nou disc?

D’Amor miope, una cançó força especial. Bob Dylan deia que ell gravava cançons que estaven mortes, però que després de molt temps sense tocar-les les agafava de nou i cobraven nova vida. Això m’ha passat amb aquesta. Miope també es refereix a la miopia de la indústria musical actual. A més, és un nom força cridaner, que sempre ajuda.

Com a DJ, has punxat a Ciutat Vella. Com veus el panorama musical del barri?

Ciutat Vella és un bullidor, sempre hi passen coses. Quan no són problemes amb bars sense llicència són moltes altres coses. A més, hi ha clubs de jazz mítics, com el Mug.

Cantes, escrius, actues i punxes. Amb quina de les teves facetes et quedes?

Em considero entregat a tot allò que tingui a veure amb la música. Amb el que més gaudeixo és escriure, sempre m’invento excuses per crear noves històries. Però també és l’activitat que més por em fa. Si em posés a escriure llibres em caurien pals per tot arreu, perquè estic fent altres coses dins aquell terme que tant odio: “mediàtic”.

Suposo que et refereixes a Factor X. Hi ha hagut un abans i un després?

Jo ho considero un complement. M’ha anat molt bé perquè la gent conegui la meva carrera, es pregunti qui és aquest que parla de música no comercial en un programa declaradament comercial. Ha estat una bona experiència que repetiré.

Dius que algunes de les cançons de Miope no les cantaràs més. Per què?

Miope ha estat un procés molt llarg, tan feixuc que després de quatre anys tocant el mateix amb arranjaments molt similars hi ha cançons que han de resposar per ser represes més endavant.

Mentre es refreden, prepares un nou disc?

Si tot va bé, el 6 de gener entrem a estudi a gravar el novè disc de la meva carrera, que es diu ràpid!

Vint anys de carrera, nou cedés… d’on treus tanta inspiració?

Sempre hi ha idees que em volten pel cap. Tinc dues maneres de composar, hi ha cançons que surten d’una tirada i d’altres que estiro d’una melodía espectacular. Sóc un apassionat de la literatura, escric històries curtes i en trec frases per explicar-les amb la cançó.

Destaques Paul Auster entre els teus escriptors preferits…

Sí! Abans he anat a buscar el seu nou llibre i encara no hi és! El necessito! També sóc admirador de Pla, de Capote…

Et saps envoltar dels més grans! També cites Kieslowski…

Em vaig empastar la trilogía sencera en una nit i tela com se’m va quedar el cos. Precisament, a una cançó dels Sencillos vam samplejar la Binoche a Bleu, quan això estava més permès…

Per part meva, tens permís per tornar-hi quan vulguis.

 

Publicat a la revista Nova Ciutat Vella