La formació humanística

Setembre 18, 2008

Aprofito el debat actual sobre la situació de l’ensenyament per penjar un escrit que vaig fer fa uns mesos, amb la intenció de reivindicar uns forta base humanística a l’ensenyament universitari. Cal tenir en compte, per tant, que anava dirigit als meus companys (ho dic per evitar malentesos).

Em sembla alarmant. Alarmant que es demani a crits ser rebaixats a màquines, quan comptem amb molts anys d’història a l’esquena durant els que s’ha reivindicat el dret a un ensenyament digne. Què millor que, ara que el tenim, aprofitar-lo? De no fer-ho, cauríem en la desgràcia de no saber créixer més enllà del pautat.

És per respecte a nosaltres mateixos que hem d’aspirar a tenir una base cultural sòlida. O preferiu el contrari? Continuar sentint-nos ignorants al no reconèixer noms citats una vegada i una altra pels més experimentats? Escriptors de segles passats que van marcar als d’ara, pintors amb biografies dignes de ser escoltades que inspiren a artistes actuals. Hi ha vida més enllà dels llibres que un ensenyament secundari deficient ens ha marcat com a únics. Hi ha dramaturgs més enllà de Calderon (brillant, malgrat tot) que parlaven de problemàtiques intrínseques en tots nosaltres, novel·listes que no es redueixen als grans G. G. Marquez i Mercè Rodoreda. Becquer no era l’únic poeta. I poetesses! Ja a l’època clàssica hi havia dones que reivindicaven la seva orientació sexual com Safo de Lesbos (us heu parat a pensar d’on ve la paraula “lesbianisme”?) Precisament ara, que el moviment feminista i sexualment alliberat està tan en auge és quan noms com Virginia Woolf haurien de sonar-nos d’alguna cosa.

Tots aquests són referents que ens poden guiar en les nostres creacions. Les arts expressen sentiments, mites i relats universals que es repeteixen una vegada i una altra. Cal anar molt amb compte al menyspreuar tot allò que ens precedeix perquè la incultura pot ser una font inesgotable de conflictes. Com diu el pensador George Steiner, “és el llegat cultural, són les grans obres dels poetes i pensadors, artistes i profetes, el que una persona ha d’utilitzar per al cultiu de l’ànima i la ment humana, per tal que pugui arribat a ser alguna cosa més del que també és: un animal.”

Posem com a exemple d’aquesta problemàtica la nostra facultat, per on passen futurs comunicadors. Si ens parem a observar cadascuna de les especialitats topem amb la primera controvèrsia: sentir un estudiant de comunicació audiovisual proclamar el seu odi per les pel·lícules en blanc i negre és un contrasentit força greu (com també ho és sentir-ho d’un futur periodista o publicitari). Són les fotografies en blanc i negre pitjors que les de color? No. I, doncs, què passa amb el cinema? Els grans referents cinematogràfics actuals han vist més cinema clàssic del que podem arribar a imaginar. Potser no fa falta dir que és una manca de respecte per tot allò desconegut etiquetar-ho abans de donar-li una oportunitat. Carregar contra el blanc i negre sense conèixer a Bergman, Fellini, Visconti o Wilder és un manifest d’ignorància prou preocupant. Els futurs publicitaris també es poden emmirallar en aquest cas perquè moltes campanyes estan inspirades en relats clàssics o estils pictòrics que els donen un punt d’exclusivitat i diferència, elements que busquen constantment. I no són menys els periodistes en potència. La clau està en saber que a escriure se n’aprèn llegint, no amb fórmules prefabricades per sortir del pas. El mateix Ryszard Kapuscinski reconeix en Heròdot el millor reporter de la història. Aquí tenim la clau: un dels màxims referents del periodisme actual atorgant el paper de mestre a un grec del segle V a.C.

Anuncis