Potocari, fotografia de Carme Riera
El cementiri de Potocari, on hi ha enterrats 2.000 dels 8.000 musulmans del poble de Srebrenica assassinats avui fa tretze anys. A l’esquerra hi ha la fàbrica de la que parlava fa un temps i l’edifici on s’estaven els cascs blaus de la ONU; a la dreta, el monument que recorda aquells que van morir en el que ha estat el segon genocidi més nombros a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Més enllà de les muntanyes, molt a prop, Srebrenica, “zona protegida” de les Nacions Unides durant el final de la guerra de Bòsnia.
No espero veure cap rastre als diaris ni a la televisió del trist aniversari de l’assassinat en massa que es va cometre a ulls de la comunitat internacional, a 24 hores de casa nostra. Els mitjans semblen massa ocupats amb les declaracions del president d’un club de futbol que paga una quantitat repugnant de diners als seus jugadors i una colla d’homes amb poder reunits al Japó per parlar, entre d’altres temes, de la fam al món mentre fan un àpat de dinou plats.
P.D: Finalment tv3 ha dedicat una petita peça a recordar el genocidi. Informa que ha quedat desestimada la denuncia per part de mares de Srebrenica contra els cascs blaus holandesos i la seva flagrant negligència cap al que passava davant els seus nassos. Quina satisfacció que comporta la “feina” de les Nacions Unides, si senyor.
Tres ulls i tinta als dits 
Els milers de morts seguiran tenint sentit cada cop que els recordi un tercer ull com el teu. És clar que la mort és absolutament irracional, i més si està continguda en un marc de violència com el que va assotar l’antiga Iugoslàvia fa 13 anys. Però mentre hi hagi gent que s’indigni, ni que sigui en un aparent anodí aniversari com el tretzè, els 2000 cossos enterrats no hauran estat massacrats en va. I tampoc els altres 6000. Perquè seran crits que es podran sentir a través d’un objectiu fotogràfic esdevingut altaveu.
M’agrada la foto: és un testimoni mut però eloqüent, escruixidor i serè a la vegada, com el plor de qualsevol de les mares, filles, esposes, pares, fills, esposos que hi van perdre aquell ésser estimat. Avui tots som una mica musulmans de Bòsnia, si som capaços de fer una botifarra de pagès a la prepotència del G-8 i ignorar les crisis d’un patètic club de futbol per recordar Srebrenica i la seva inenarrable massacre.
308 més.
Aquest any el cel no ha plorat…
A mi em continua semblant increïble…sembla mentida el que el home pot arribar a fer.
Ahir estàvem a Srebrenica, si més no… els nostres pensaments.
Carmeta…
I tant, benvinguda suigui la feina dels cascos blaus.
Vaig serhi present, resseguint una de les linies de la mes amarga historia recent europea. Shi van aplegar vora 30.000 persones segons he pogut llegir (sestimava que hi acudirien 40.000.) Va ser molt i molt emotiu, com ja et deus imaginar, com tambe va ser emotiu el teu petit record des de Barcelona davant de lintent aferrisadament deshumanitzat de molts per tapar tal atrocitat…
Ara estic a Belgrad. Mhi estare aqui dos o tres dies i despres baixare a Kosovo.
Una abrazada molt i molt forta guapa, i perdona la ortografia…
Volia dir la feina de les nacions unides…disculpa, pero ja carrego a lesquena bastants dies de poca son desemboquen en bastant de cansanci.
Be, bona nit!
El més impressionant de Potocari, el graffiti que va deixar un dels cascos blaus que havien de protegir Srebrenica: “Has a mustache, smells like shit, bosnian girl”. És la declaració d’un feixista genocida, de l’alçada de Mladic i Karadzic, no d’un “protector”. Com ens pot sorprendre que el comandant Karremans brindés amb Mladic després de la caiguda de la vall i la segregació de tots els homes cap a l’escorxador de l’antiga fàbrica de bateries?
Per cert, després del primer informe de l’ONU confirmant el genocidi a Srebrenica, va dimitir en ple el govern holandès (15 dies abans de traspassar el poder, perquè era el gabinet sortint!). Quina mala consciència! Quin gran gest! Al igual que va passar amb l’acusació contra Sèrbia, els tribunals internacionals i els dels estats s’inhibeixen davant la possibilitat d’exigir responsabilitats als Cascos Blaus i els seus comandants! Què debilita més l’ONU? Què castiga més la seva credibilitat (la que li queda)? La incompetència, el bloqueig, la paròdia diplomàtica o el reconeixement d’un crim imperdonable en el que la seva bandera es va veure humiliantment involucrada?
PD. Gràcies pel teu comentari al bloc 😉
Justament ahir, des d’on estic allotjat, vaig trobar aquesta pel·lícula: “La Sombra del Cazador” (titulada així en castelllà), protogonitzada per Richard Gere i Terrence Howard. El millor de tot és que feia una crida, a banda de la conseqüent crítica és clar, per capturar Radovan Karadzic, el qual no fa masses dies (22 de juliol per ésser exactes) -per fi!- ja el tenim davant del Tribunal Penal Internacional de l’Haia on, esperem, que li caigui tot el pes de Llei Internacional Penal.
En definitiva, quan veia en la pel·lícula els rostres desencaixats de la gent, pensava per dins: el principal impulsor de la guerra d’agressió contra els musulmans bosnians i els croats i que va dirigir durant 43 mesos el setge de Sarajevo, que va causar més de dotze mil morts, i, sobretot, la matança de Srebrenica, que en va fer més de vuit mil, ja el tenim entre reixes.
Una abraçada des d’El Caire, Carme.
Un petó!
Carme!!!
Jaa, la veritat és que he estat una mica liat aquests dies, a cavall entre el poble, Barcelona etc… La Mery molt molt bé!
Has de saber, per això, que visito el teu blog bastant sovint i que m’entristeix veure com no el refresques amb novees idees e imatges. Espero que ho fagis aviat (tot i que tens escusa per la feina a la Central).
Aviam si ens veiem aquest cap de setmana o parlem, que jo la setmana vinent començo el camp de treball al Raval.
Per cert, com va en Galeano…? Suposo que perfecte! Jo estic més immers que mai amb “La caida de Bagdad”.
Bé, com que no tinc saldo fa setmanes, em comunico per aquí!
Un peto novinarisima! ejej
Ja saps que allà del UN protected d’aquesta regió es deia unprotected. Pensa que hi ha cronologies (en concret un llibre francès sobre els Balcans, en una editorial seriosa, on de Srebrenica només es diu “les forces sèrbies de Mladic s’apoderen de Srebrenica”. I prou. Ni una paraula dels 8.000 homes morts. Altres cronologies callen altres fets que no encaixen als seus esquemes, com ara l’assassinat de Djindzic o el fet que el primer mort a Bòsnia fos un civil serbi a mans d’un radical musulmà. Els estereotips manen. Et recomano, a més del llibre d’Slavenka Drakulic, un documental meravellós de Heddy Honigmann, Good Father Dear Son.
Es troben a faltar més posts. Volem més fotitos!!!!