Zasto Sarajevo?

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

La fàbrica de Potocari

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

 

 

Més enllà de les paraules

Fa dies que busco el moment per aturar-me a escriure sobre l’instant més intens que he viscut durant la fugaç estada a Bòsnia. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record de’n Nezzo ha anat guanyant terreny al dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al què passa a fora, dibuixo el seu record sobre el paper.

 La façana de casa seva està foradada per metralla, trossos de metall que resten clavats a la carn i el record de tants amb que m’he creuat. Una nit, resguardats del fred entre parets castigades, en Nezzo agafa la meva mà entre les seves.  Són aspres i grans. Però càlides. Molt. M’encomana una tristor esperançada. Diu que m’assemblo a la seva filla, la Maia, i m’acaricia prudentment els cabells. Mostra la seva impotència per no poder donar a ella i la seva dona una vida millor. 

Aquest home, tot tendresa, és serbi. Aquest detall, motor de la guerra, l’ha deixat sense feina perquè la fàbrica on treballava ha passat a mans croates. Per la mateixa condició, la Maia no troba on treballar. Ha acabat recentment la carrera de pedagoga i voldria marxar del poble per poder avançar però no ho farà. Resignada explica que no pot deixar sols als seus pares, que prou han patit ja.

Miro a en Nezzo als ulls, intentant amagar les llàgrimes que desenfoquen el seu rostre, gastat i amb un somriure tímid. Ens acomiadem i l’abraçada em deixa el cos clavat al seu costat. M’allunyo amb un pes a les cames i ja no amago el plor. Per l’emoció d’un conversa intensa sense paraules. Per la incertesa del seu futur. Per la impotència. Per una terra que ha quedat molt endins meu. Per la ràbia. Per l’enyorança. 

 

 

Nezzo, fotografia d’Oriol Nicolau 

Cafè amb el record d’una imatge

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio 

El lado oscuro del corazón

 

“Nunca veas a una puta con luz de día, es como mirar una película con la luz encendida. Como el cabaret a las diez de la mañana, con los rayos de sol atravesando el polvo que se levanta cuando barres. Como descubrir que ese poema que te hizo llorar a la noche, al día siguiente apenas te interesa. Es como sería este puto mundo si hubiera que soportar las cosas tal y como son. Como descubrir al actor que viste haciendo Hamlet en la cola del pan. Como el vacío cuando te pagan y no sentís ni siquiera un poquito. Como la tristeza cuando te pagan y sentiste por lo menos un poquito. Como abrir un cajón y descubrir una foto de cuando la puta tenía nueve años. Como dejarte venir conmigo sabiendo que cuando se acabe la magia vas a estar con una mujer como yo, en Montevideo”

 El lado oscuro del corazón, d’Eliseo Subiela. 

Neix estamos.es, una nova manera de veure les notícies

Internet és un terreny bastíssim on ens podem perdre buscant informació, contrastant-la i destriant-la. En aquest context neix estamos.es, un portal de notícies que fa de les fotografies la seva columna vertebral. L’atribut principal dels fets seleccionats és l’espectacularitat de les imatges que els il·lustren. És per això que hi trobem destacats temes que la resta de mitjans convencionals no arriben a mencionar. 

La gran majoria de les imatges provenen de l’agència AP, acompanyades del titular corresponent. La pàgina web no compta amb cap apartat que ens informi del perquè de la iniciativa ni ens detalli la identitat de l’autor. Aquest ha parlat del projecte com un experiment pendent d’actualització en funció de la resposta que rebi del públic. Les fotografies les selecciona a diari d’entre un feed que rep d’AP i diversos diaris online.  

Cal que millori algunes qüestions, com ara la possibilitat d’ampliar el contingut de la notícia i adjuntar el nom del fotògraf/a, més enllà de l’agència. Tot i això, se’n preveu un èxit considerable ja que ha optat per un format atractiu i pot fer-se un lloc entre els milers portals informatius que trobem a la xarxa, un mercat on falta varietat i iniciatives innovadores com la que acaba de néixer. D’entre aquestes, també destaca Kiosko, un portal que ens facilita les portades d’una gran quantitat de diaris espanyols, facilitant la contrastació entre les diverses publicacions.

P.D: Des del moment en que vaig penjar aquesta entrada, estamos.es ha deixat de funcionar. Una iniciativa molt bona que ha quedat en res. Encara hi ha moltíssim a treballar sobre Internet.

Comerços amb història

Documental fet per al seminari de segon curs de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Una aproximació a la situació d’un dels comerços amb més història del barri de Ciutat Vella de Barcelona, l’Herbolari Llansá, que ha complert cent anys de vida recentment.

Idea original: Carme Riera

Guió: Sònia Buxeda, Judit Moya, Carme Riera i Marta Soler

Producció: Sònia Buxeda, Judit Moya i Carme Riera

Realització: Marta Soler

Càmera: Carme Riera

Locució: Carme Riera

Muntatge: Sònia Buxeda, Judit Moya, Carme Riera i Marta Soler

La llum

Finestra (Albarracín, Terol), Fotografia de Carme Riera.

 

El sentit de tot plegat? Que podríem escapar amb l’ajuda de la llum. Podríem. Hem de trobar la manera de fer-ho.

La importància d’aturar instants

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

 

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.” 

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

 

Publicat a la revista Nova Ciutat Vella

Àfrica al sostre d’Escòcia

Àfrica al sostre d’Escòcia, Fotografia de Carme Riera

Un matí de gaites i faldilles a quadres al centre d’Edimburg vaig veure un edifici que assenyalava el sostre de la ciutat. Feta d’aire i núvols, s’endevinava l’Àfrica. Sembla que aquest continent, el gran lleó adormit, escampa el seu reflex arreu. No volia caure en l’oblit perduda entre muntanyes d’un verd rabiós, eclipsada per melenes ataronjades o monstres marins que surten de llacs d’aigua fosca per saltar de boca en boca. Jo la vaig veure, potser perquè, inconscientment, sempre l’estic buscant.