Versos precipitats

Comptine amagat, Fotografia feta per Carme Riera

S’adonava que els versos més bonics surten dels ulls més vidriosos, de les llàgrimes més seques, de les mirades més penetrants, dels llavis més estripats, de la saliva més pèrfida, de les respiracions més asfixiants, de les olors més impregnades, de les oïdes més discretes, dels sons més sords, dels cossos més colpejats, de les ànimes més arrossegades, de la sang més roja, dels batecs més dèbils, de les ments més incompreses, dels pensaments més indigents, de les idees més solitàries. De les passions que esperen latents.

Tornen les entrades amb poc més sentit que el que els volgueu donar. Avui una fotografia recuperada i uns versos que m’han sortit no sé d’on.

Onades al cami

“- Cuando te oí llorar te seguí y te vi dejar el pañuelo, arrugado, con su ira y su odio anudados a él. Pero eso terminara pronto. Nuestros cuerpos están cerca. Me oyes respirar. Ves un escarabajo que también consigue llevar una hoja en la espalda. Va hacia allí, luego hacia allá, de manera que mientras lo observas, incluso tu deseo de poseer solo una cosa debe flaquear, semejante a esa luz que se enciende y apaga entre las hojas del haya; y, entonces, las palabras, moviéndose oscuramente, en la profundidad de tu mente, romperán ese nudo de dureza, estrujado en el pañuelo.

- Amo y odio. Sólo deseo una cosa. Mis ojos son duros. Los tuyos son plenos, y rebosan, pero nunca se desbordan.

- Pero cuando nos sentamos juntos, muy juntos, nos diluimos el uno en el otro con frases. Creamos un territorio ilusorio.”

Las Olas, Virginia Woolf

Sí, ja tinc temps lliure. Tot i això, torno a citar. I en vista de com van les coses continuaré amb aquesta costum. Per fi he pogut començar Las Olas i, portant poques pàgines, he rellegit vàries vegades força fragments. Si alguna cosa m’agrada, potser l’única, de descontextualitzar passatges com aquest és que em dóna l’oportunitat de crear una interpretació paral·lela a la que, suposadament, tenia l’autor/a.

Ahir en parlava amb unes amigues agradablement retrobades: Enamorar-se de les idees. “Diluir-se l’un en l’altre amb frases”. Crear “territoris il·lusoris” on amagar-se de tot, on no haver d’entendre més que la mirada “plena i desbordant” que pot tornar dolços els ulls més “durs”. On perdre el desig de posseir-ho tot i concentrar-se en Allò, aconseguir que desbordin.

“Ets massa romàntica, viure tant al límit no pot portar res de bo”. I qui es pregunta pel final quan el camí ja ho ofereix gairebé tot? De vegades, ens entreguem a una meta per gaudir de la batalla que ens hi ha de portar. Saps que tinc raó: ploraves mentre parlava.

P.D. Una cançó: Pretty de The Cranberries (la veu d’O'Riordan és molt especial).

Refugi

Continuo en la mateixa línia: citant. Disculpeu que posi poca cosa original meva però hi ha altres boques que, com vaig veure fer a Woolf fa uns dies, semblen escriure només per a mi.

Avui és el torn de Carlos Ruíz Zafón, amb la seva tant llegida i dolça Ombra del vent. L’autor posa en boca d’en Daniel aquestes paraules:

“Vaig adonar-me de com desitjava refugiar-me en aquella mirada fugissera i encisadora, que recelava d’ella mateixa i es considerava transparent i buida. Vaig pensar en la solitud que m’assaltaria aquella nit, quan li hagués de dir adéu, sense més tripijocs ni històries amb què enganyar la seva companyia. Vaig pensar en les poques i migrades coses que jo podia oferir-li i en les moltes meravelles que n’esperava rebre.”

Qui més qui menys s’hi veu reflectit. Aquest desig imperant d’aferrar-se a un moment i no deixar-lo anar, de bramar al món que s’aturi per poder passar tota una existència i potser una mica més desvetllant els secrets més ben guardats d’Aquella mirada.

P.D: Serà que els examens em tornen melancòlica. Tampoc està tant malament sentir les coses així. Ves… tot plegat té més encant.

(Una cançó que personalment us recomano: Jay Jay Johansson – Belive in us)

Les hores

“Querido Leonard, mirar la vida a la cara. Siempre. Hay que mirarla a la cara y conocerla por lo que es. Así podrás conocerla, quererla, por lo que es y luego guardarla dentro. Leonard, guardaré los años que compartimos, guardaré esos años. Siempre. Y el amor. Siempre. Y las horas…”

Nicole Kidman com a Virginia Woolf a Las horas. (Stephen Daldry, 2002)

Avui torno a citar, no sé si per falta de temps o perquè les paraules d’aquesta dona no m’estan deixant gens indiferent. És per això que ahir vaig mirar Las horas (gràcies pel regal), per intentar endinsar-me més en la vida i obra de Woolf, a qui ja tinc ganes de llegir entre línies.

Quan acabi exàmens començaré a llegir Las olas (altra vegada, gràcies pel regal), tot i que el film m’ha fet pensar més en La Sra. Dalloway. Hi ha temps per tot. O això espero… dec a unes quatre persones un Mètode Grönholm, un TNC (Tornar a casa de H. Pinter, de cara al març), un MNAC als pares, i algun que altre cafè. Vista l’agenda, no tinc cap dubte que treuré el temps d’on sigui.

Aviso que estic preparant una peça de disseny gràfic amb aquesta o potser una altra cita del film per tal d’experimentar amb l’art tipogràfic, una manera molt prometedora de jugar amb les paraules.

P.D: Sé que trobeu a faltar una crítica de la pel·lícula però prefereixo fer-la un cop sàpiga més sobre Woolf. Tot i que em permeto el dret de dir que l’Oscar atorgat a Kidman com a millor actriu està justificadíssim. Els seus ulls reflexen com cap altres la mirada perduda de l’escriptora, mirall d’aquella bogeria que li obria les portes a un món desconegut per la majoria. El procés no devia ser gens agradable però el resultat… oh, El Resultat.

Placebo

” Casi todo me atrae. Sin embargo se alberga en mí algún buscador infatigable. ¿Por qué no hay un descubrimiento de la vida? Algo para ponerle las manos encima y exclamar: “¿Es esto?” Mi depresión es un sentirme acosada. Estoy buscando: pero no, no es eso… no es eso. ¿Qué es entonces? ¿Tendré que morir sin haberlo encontrado? Y luego veo las montañas en el cielo: las grandes nubes; y la luna que se está alzando; tengo una grande, sorprendente impresión de que hay algo allí, que es “eso”? No es exactamente la belleza a lo que me refiero. Quiero decir que la cosa en sí basta: es satisfactoria; acabada. También una impresión de mi propia rareza, de la rareza de estar caminando sobre la tierra. También está ahí, la infinita extrañeza de la posición humana; estar atravesando la ciudad, con la luna allí arriba y las nubes como montañas. quién soy yo, qué soy, y todo el resto; preguntas que siempre flotan en torno: y de pronto doy de narices con algún hecho concreto -una carta, alguien- y vuelvo a ellos con un gran sentimiento de frescura. Y así continúa. Suelo toparme frecuentemente con este “eso”, y experimento entonces un gran reposo. “

Virginia Woolf, Diari d’una escriptora (fragment)

Avui sobren les paraules, no creieu? Com sabia Woolf que aquests dies em sentiria com ella? Va entrar dins meu a robar-me els mots per poder descriure-ho tot plegat. Ho agraeixo. M’agrada. Molt.

Awakenings (despertars)

Avui hi ha força coses a dir:

- Els que sou més o menys assidus a aquest blog veureu que he eliminat una de les entrades que vaig penjar ja fa temps, una entrada on parlava de les meravelles que feia Starbucks amb el seu cafè i de l’acurat disseny que tenen alguns dels seus productes. Fa uns dies que aquesta entrada em removia la consciència donades les reflexions que fem a una de les assignatures a la universitat. La multinacional em va voler enganyar, com a tots vosaltres, i jo he caigut de quatre potes a la comèdia que tenen muntada. Un disseny atractiu? Si, indiscutible. Comoditat? La que vulguis. Qualitat? També, comprovat. Preu? Caríssim. Justifica el disseny treballat, la comoditat i la qualitat aquest preu? En el cas d’Starbucks, no. No seré jo qui us informi dels mitjans que utilitzen per aconseguir el cafè, ni d’on el treuen, ni a quin preu ho fan, és prou senzill trobar-ne informació.

Em sento més descansada sense aquella entrada però, de totes maneres, em pesa haver entrat en el seu joc i veure que moltíssimes persones hi entren a diari. Més que conceptes, els consells que estic rebent a la meva carrera són impagables. Ja va sent hora de que em desperti i vegi, per molt que s’intenti camuflar, que hi ha massa gent que m’insulta descaradament a la cara i esclata en rialles davant dels meus nassos. Ei, i davant dels vostres també. No sou immunes.

- Kevin Spacey deia a American Beauty: “És genial comprovar que encara tens la capacitat de sorprendre’t a tu mateix”
A una servidora li costa massa sorprendre’s a si mateixa, tot i saber que en té la capacitat. No entraré en descripció psicològica personal, aquesta informació me la reservo per un entorn més íntim. De totes maneres, crec que tots sabreu de què parlo si us dic que d’un dia a l’altre la nostra manera de veure les coses pot canviar radicalment. Temps d’exàmens, tensió constant, un mal de cap crònic. Que no us sentiu així? És senzill: exigiu-vos el màxim i infravaloreu-vos constantment. Aquestes setmanes són una carrera contra el temps per un bosc amb arbres tant alts que em tapen el sol. Martin Heidegger, filòsof alemany, parlava de la clariana al bosc. Caminem tota la vida per un bosc frondós que no ens deixa veure el cel. De tant en tant, però, trobem una clariana i ho entenem tot durant uns instants, tot sembla més clar. Ara es tracta de no perdre el sol de vista.

- A propòsit de la imatge, és una de les fotografies que vaig fer a Florència aquest estiu. Les aniré penjant a la meva pàgina de Deviantart. Agrairé la vostra opinió!