Zasto Sarajevo?

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

La fàbrica de Potocari

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

 

 

Més enllà de les paraules

Fa dies que busco el moment per aturar-me a escriure sobre l’instant més intens que he viscut durant la fugaç estada a Bòsnia. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record de’n Nezzo ha anat guanyant terreny al dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al què passa a fora, dibuixo el seu record sobre el paper.

 La façana de casa seva està foradada per metralla, trossos de metall que resten clavats a la carn i el record de tants amb que m’he creuat. Una nit, resguardats del fred entre parets castigades, en Nezzo agafa la meva mà entre les seves.  Són aspres i grans. Però càlides. Molt. M’encomana una tristor esperançada. Diu que m’assemblo a la seva filla, la Maia, i m’acaricia prudentment els cabells. Mostra la seva impotència per no poder donar a ella i la seva dona una vida millor. 

Aquest home, tot tendresa, és serbi. Aquest detall, motor de la guerra, l’ha deixat sense feina perquè la fàbrica on treballava ha passat a mans croates. Per la mateixa condició, la Maia no troba on treballar. Ha acabat recentment la carrera de pedagoga i voldria marxar del poble per poder avançar però no ho farà. Resignada explica que no pot deixar sols als seus pares, que prou han patit ja.

Miro a en Nezzo als ulls, intentant amagar les llàgrimes que desenfoquen el seu rostre, gastat i amb un somriure tímid. Ens acomiadem i l’abraçada em deixa el cos clavat al seu costat. M’allunyo amb un pes a les cames i ja no amago el plor. Per l’emoció d’un conversa intensa sense paraules. Per la incertesa del seu futur. Per la impotència. Per una terra que ha quedat molt endins meu. Per la ràbia. Per l’enyorança. 

 

 

Nezzo, fotografia d’Oriol Nicolau 

Cafè amb el record d’una imatge

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio 

Comerços amb història

Documental fet per al seminari de segon curs de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Una aproximació a la situació d’un dels comerços amb més història del barri de Ciutat Vella de Barcelona, l’Herbolari Llansá, que ha complert cent anys de vida recentment.

Idea original: Carme Riera

Guió: Sònia Buxeda, Judit Moya, Carme Riera i Marta Soler

Producció: Sònia Buxeda, Judit Moya i Carme Riera

Realització: Marta Soler

Càmera: Carme Riera

Locució: Carme Riera

Muntatge: Sònia Buxeda, Judit Moya, Carme Riera i Marta Soler

1. V(b)ellesa muda

Fotografia feta per Carme Riera

Mitja hora esperant pacient a la Plaça del Pi. Mirant-me aquest home que parlava sol, recolzat al seu bastó amb una fragilitat que em feia patir. Disparo una vegada. Me’l miro de nou. Espero. M’acosto i hi torno. L’observo, ja sense vergonya. Torno a enfocar. No s’adona de la meva presència i em pregunto si no he envaït massa la intimitat d’un home que no sembla conscient del que passa al seu voltant.

Sec a les escales de l’entrada de l’església. Al cap d’uns minuts, s’aferra al bastó i marxa lentament. M’aixeco i el segueixo amb pas tranquil. Sobtadament, em descobreixo observant encisada un home que mira, molt quiet, el Gran Teatre del Liceu. Em despedeixo d’ell des de lluny i marxo, preguntant-me quina música entonaven els seus llavis muts.