Reza: Bearing witness to war and peace

I strongly recommend you to listen to this interview from NPR to Reza Deghati, considered among the world’s great photojournalists. His latest book, Reza War and Peace: A Photographer’s Journey, is a retrospective of his amazing work as an eyewitness on various conflicts. On the link you’ll also find a selection of some of those photos.

“I heard some demonstration against the shah — and this was in those days unbelievable,” Reza tells NPR’s Scott Simon. “Nobody really thought that there would be demonstrations on the streets because the presence of the secret police and army was so strong … that nobody would dare.”

As he watched from the window, army jeeps arrived and soldiers began shooting into the demonstrators, many of whom were students.

One of them “had a camera and he was taking pictures and running,” Reza says. “This was a moment that really changed my life. The day after, I was on the street starting [to take photographs], and day after day I just forgot to return back to my office. And this was 30 years ago.”

Sudan, 1989: “I saw his feet, scarred by chains that also bound his hands. His eyes were resigned, his violence contained.” – Reza

Bon viatge!

Molt bon viatge, Borja! Aquí tens un detallet de comiat. Gaudeix moltíssim de l’experiència i, no fa falta que t’ho digui, dóna i quedat amb tot el que et vulgui donar aquella gent. Podria omplir pàgines d’elogis i meravelles dels balcans però tu ho saps prou bé. Espero que aprofitis l’estada per recordar els consells d’aquells dies a Albarracín en què et començava a explicar de què va tot això de la profunditat de camp. 

(Clic per ampliar)

Zasto Sarajevo?

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

La fàbrica de Potocari

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

 

 

Cafè amb el record d’una imatge

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio 

Neix estamos.es, una nova manera de veure les notícies

Internet és un terreny bastíssim on ens podem perdre buscant informació, contrastant-la i destriant-la. En aquest context neix estamos.es, un portal de notícies que fa de les fotografies la seva columna vertebral. L’atribut principal dels fets seleccionats és l’espectacularitat de les imatges que els il·lustren. És per això que hi trobem destacats temes que la resta de mitjans convencionals no arriben a mencionar. 

La gran majoria de les imatges provenen de l’agència AP, acompanyades del titular corresponent. La pàgina web no compta amb cap apartat que ens informi del perquè de la iniciativa ni ens detalli la identitat de l’autor. Aquest ha parlat del projecte com un experiment pendent d’actualització en funció de la resposta que rebi del públic. Les fotografies les selecciona a diari d’entre un feed que rep d’AP i diversos diaris online.  

Cal que millori algunes qüestions, com ara la possibilitat d’ampliar el contingut de la notícia i adjuntar el nom del fotògraf/a, més enllà de l’agència. Tot i això, se’n preveu un èxit considerable ja que ha optat per un format atractiu i pot fer-se un lloc entre els milers portals informatius que trobem a la xarxa, un mercat on falta varietat i iniciatives innovadores com la que acaba de néixer. D’entre aquestes, també destaca Kiosko, un portal que ens facilita les portades d’una gran quantitat de diaris espanyols, facilitant la contrastació entre les diverses publicacions.

P.D: Des del moment en que vaig penjar aquesta entrada, estamos.es ha deixat de funcionar. Una iniciativa molt bona que ha quedat en res. Encara hi ha moltíssim a treballar sobre Internet.

La llum

Finestra (Albarracín, Terol), Fotografia de Carme Riera.

 

El sentit de tot plegat? Que podríem escapar amb l’ajuda de la llum. Podríem. Hem de trobar la manera de fer-ho.

La importància d’aturar instants

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

 

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.” 

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

 

Publicat a la revista Nova Ciutat Vella

Àfrica al sostre d’Escòcia

Àfrica al sostre d’Escòcia, Fotografia de Carme Riera

Un matí de gaites i faldilles a quadres al centre d’Edimburg vaig veure un edifici que assenyalava el sostre de la ciutat. Feta d’aire i núvols, s’endevinava l’Àfrica. Sembla que aquest continent, el gran lleó adormit, escampa el seu reflex arreu. No volia caure en l’oblit perduda entre muntanyes d’un verd rabiós, eclipsada per melenes ataronjades o monstres marins que surten de llacs d’aigua fosca per saltar de boca en boca. Jo la vaig veure, potser perquè, inconscientment, sempre l’estic buscant.

Versos precipitats

Comptine amagat, Fotografia feta per Carme Riera

S’adonava que els versos més bonics surten dels ulls més vidriosos, de les llàgrimes més seques, de les mirades més penetrants, dels llavis més estripats, de la saliva més pèrfida, de les respiracions més asfixiants, de les olors més impregnades, de les oïdes més discretes, dels sons més sords, dels cossos més colpejats, de les ànimes més arrossegades, de la sang més roja, dels batecs més dèbils, de les ments més incompreses, dels pensaments més indigents, de les idees més solitàries. De les passions que esperen latents.

Tornen les entrades amb poc més sentit que el que els volgueu donar. Avui una fotografia recuperada i uns versos que m’han sortit no sé d’on.