Zasto Sarajevo?

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

La fàbrica de Potocari

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

 

 

Cafè amb el record d’una imatge

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

 

Amra i la seva filla, fotografia de Guillem Sartorio 

La importància d’aturar instants

Adolescent bòsnio-musulmana ferida de metralla, Sandra Balsells

Deu fotoperiodistes espanyols apleguen les seves mirades sobre els escenaris més castigats dels últims trenta anys

 

Sense treure els ulls d’una adolescent amb el cos ple de metralla, un noi comenta a la seva acompanyant: “Imagina’t fer-li aquesta fotografia, jo no podria”. Ella, convençuda, respon: “Ni tu, ni ningú; el 90% de la gent en seria incapaç.” 

La fotoperiodista Sandra Balsells, comissària de l’exposició i autora del retrat de la jove malferida, es pregunta quin sentit té mostrar la realitat quan, en el fons, pocs la volen veure. Els deu fotoperiodistes espanyols seleccionats per a l’exposició Batecs d’un món convuls intenten donar veu a aquells que, en un món massa sord i resignadament mut, no en tenen. Entre ells es troben Javier Bauluz, l’únic espanyol guanyador d’un premi Pulitzer; Cristina Garcia Rodero, membre de la històrica agència fotogràfica Magnum i altres fotoperiodistes reconeguts: Clemente Bernad, Paco Elvira, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez.

Les cent fotografies que omplen l’Espai Cultural de Caja Madrid són reflex de debats molt presents actualment, però massa ignorats. Els conflictes que han documentat, des de la Revolució dels Clavells fins la Guerra d’Iraq, passant per la guerra dels Balcans o el conflicte d’Irlanda del Nord, entre d’altres, no són més que manifestacions terribles de problemes que la humanitat va arrossegant des de l’inici dels temps. Conflictes que omplen una motxilla massa carregada que no permet avançar cap a una meta que se’ns planteja borrosa. Si algú pot intentar enfocar-la són els fotògrafs que, càmera en mà, treuen a la llum problemàtiques que els mitjans obvien.

Ens trobem davant d’una exposició capaç d’apropar allò que tants prefereixen veure de lluny, i desmenteix els qui parlen del fotoperiodisme com un element caduc, desvirtuat, uniformitzat i estèticament desfasat. Al contrari, allò realment mort són els diaris i revistes que no inverteixen en aquests projectes.

No és només el pes fotogràfic de les obres exposades el que pot interessar els visitants sinó que, més enllà d’aquest, les fotografies desprenen un interès històric del tot palpable. Vencent els moments d’apatia i conformisme que imperen actualment, continua dempeus l’esperança que els instants aturats pels grans arribin a aquells que segueixen atents i desperts davant del patiment de l’Altre.

Al voltant d’una exposició en què els protagonistes no són els fotògrafs sinó els fotografiats, s’han organitzat taules rodones i projeccions de documentals que pretenen alçar, encara més, la veu dels qui van quedant afònics de tant cridar.

Tot plegat, ens convida a demanar a aquests deu professionals que continuïn disparant les càmeres, compassant el ritme dels batecs que mouen el món i satisfent aquella necessitat tan humana de posar-nos al lloc dels altres i aprendre a mirar amb els seus ulls.

 

Publicat a la revista Nova Ciutat Vella

In memoriam

Fotografia: Reuters

El fotògraf japonès Kenji Nagai, de l’agència France Presse, va morir el passat divendres a Rangún, víctima d’una o més bales mentre fotografiava l’acció repressiva de l’exèrcit contra els pacífics manifestants birmans.

Avui, dono la veu a bloggers birmans.

“T’ho prego, ONU, actua d’una vegada”
Kuku, Birmania
ONU, què fas? Per favor, actua d’una vegada. T’ho prego. Salva a la nostra gent. Salva les nostres vides. No perdis més el temps.

“Rangún sembla un camp de batalla”
Ko Htike
Em dirigeixo a tot el món: la situació aquí a Rangún està molt malament. Per favor, algú pot fer alguna cosa pel nostre país? El centre de la ciutat sembla un camp de batalla. He sentit trets a través del telèfon. La policia ha utilitzat gas lacrimogen a una escola. Hi ha hagut molts trets però la gent no es rendeix i cada vegada n’hi ha més al carrer.

Recordant tots els periodistes morts i assassinats mentre feien la seva feina, aquest blog fa una crida a la llibertat d’expressió.

Font: La Vanguardia

"Shooting dogs" - Quant dolor pot suportar un home?

1994. Rwanda. Un joveníssim missioner anglès seu amb els ulls clavats a terra. Acaba de veure un matxet travessant el pit d’una dona que s’amagava entre arbustos fins que el plor del seu fill de pocs dies els ha delatat. Un altre matxet ha tallat en sec els crits de la criatura. “Quant dolor pot suportar un home? Hi haurà una mena de vàlvula que es tanca quan arriba a un límit?” Poc més pot fer ja que confiar en algun mecanisme desconegut del seu cos que el torni immune a la barbàrie.

Shooting dogs és una d’aquelles produccions necessàries. Terrible. A vessar d’escenes que, amb missatges implícits o imatges dolorosament explícites, toquen allà on més mal fa. Arriben els francesos. Els refugiats somriuen esperançats: per fi els allunyaran d’aquell infern! Res. “Només turistes. Cap rwandès.” Una dona blanca puja al camió i atansa el braç a un home negre perquè hi entri. “Cap rwandès!” L’home es queda sense plaça. Un gos puja per ocupar el seu lloc. Era el seu marit. Missatge captat. La brutal execució d’un home gran a cops de matxet m’oprimeix contra la butaca. A uns ens paralitza, d’altres es remouen inquiets, incapaços de trobar una posició còmode. Seria estrany trobar-ne, de comoditat.

I la pregunta salta: “Fan falta aquestes pel·lícules?” I jo que no dubto. “Més que res”. I penso en James Nachtwey i “Inferno”. No podia portar cap altre nom. Romania, els Balcans, Somàlia, Txetxènia… i Rwanda. Aquest gran fotògraf també va posar els peus sobre la terra empolsegada i adolorida de Rwanda. I va mirar per l’objectiu. Va enquadrar. I va disparar una vegada. I una altra. I una altra. I moltes més. I ens ho ensenya des d’aquest llibre. Les fotografies ens criden: matxets estesos al terra, esquelets amb roba estripada, desmembrats, cranis, ossos, cadàvers… la mirada buida d’un noi amb profundes cicatrius al voltant del cap.

I la pregunta es repeteix: “Fan falta aquestes fotografies?” I jo que no dubto. “Més que res”. Nachtwey considera exagerat creure que la fotografia pot eradicar allò que ha passat durant tota la història però sap que pot ajudar. “If we don’t, who will?” Alguns ho titllen d’utopies. Si no comencem amb una utopia, no arribarem enlloc. Pots perdre el Nord molt ràpidament si creus que el que fas no serveix de res.

I la pregunta esperada arriba: “Si tinguessis l’oportunitat, hi aniries?” I jo que dubto. Dubto més que mai.