Viatges al centre de l’oblit

La facilitat amb que oblidem les coses sempre m’ha espantat. No parlo de detalls insignificants, em refereixo a obviar situacions que ens envolten i que afecten persones en les que, tot i negar-ho, ens podem veure reflectits tard o d’hora.

Va ser aquesta por a l’oblit el que em va acostar al patiment silenciós dels altres per escoltar-lo atentament. La Creu Roja em va donar l’oportunitat, amb el seu programa de voluntariat, d’escoltar milers d’històries que no he oblidat. He pogut sentir a prop la soledat d’una persona gran, la desemparança d’aquells sumits en la malaltia i la pobresa de tantíssims. He rebut, a canvi, la gratitud i felicitat immenses de tots i cadascun d’ells davant del més ínfim detall. Aquells que busquen qui els escolti esperen tímids en girar cada cantonada. La indiferència imperdonable de tants que se’ls creuen em llença a actuar: si la societat no s’atura a escoltar, ens sentiran a crits.

L’organització de fotoperiodistes Kvlar em va permetre viatjar a Bòsnia per posar en pràctica les meves habilitats periodístiques i conèixer el país en primera persona. Aquesta ONG va néixer amb l’objectiu que tant valoro: no deixar caure en l’oblit conflictes socials que no troben lloc als mitjans de comunicació.

Durant l’estada he compartit moltes estones amb persones que, sempre amb un cafè turc fumejant al davant, s’han obert a mi i m’han relatat els horrors de la guerra, així com les seves perspectives de futur. La situació a Bòsnia és, certament, molt complexa. Com ens va dir un periodista de la zona: “el país és una casa amb tres propietaris”. Serbis, croats i musulmans continuen distanciats i molts d’ells no amaguen l’odi cap a les altres ètnies: la guerra és, encara, molt recent. La independència de Kosovo ha encès l’ambient al país: els serbis de la República Srpska (zona amb una àmplia població sèrbia) no dubten en la resposta en preguntar-los per la seva opinió: “Kosovo és Sèrbia”. Algunes frases queden clavades a les oïdes: “Als Balcans hi ha d’haver guerra cada cinquanta anys, la resta del temps és una preparació pel que ha de venir”. El mateix jove serbi que declarava això deia, al cap d’un instant: “abans mataria la meva filla que deixar-la casar-se amb un musulmà”. Respirant entre la gran quantitat de fum que emanava de la seva boca l’ambient tens que va deixar, em plantejava què feia més mal: si la duresa de les seves paraules o el somriure despreocupat que duia cosit als llavis.

Resulta molt complicat transmetre les sensacions que tot plegat em va provocar a través de paraules. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record d’aquells amb qui he compartit instants impagables ha anat guanyant terreny en el dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al que passa a fora, he intentat dibuixar el seu record sobre el paper.

 

Publicat a la Revista de Blanquerna Nº 19, Juny de 2008