Fa dies que busco el moment per aturar-me a escriure sobre l’instant més intens que he viscut durant la fugaç estada a Bòsnia. La tornada ha estat com baixar d’un tren que s’ha aturat sobtadament per pujar a contracor a un que ni m’ha esperat per facilitar-me l’entrada. Un cop dins, tot segueix igual: la mateixa gent, els mateixos vagons i el mateix paisatge a fora. Ni un seient lliure per seure, tancar ulls i ment i recordar, moment a moment, el viscut allà. I, mentrestant, la por de deixar morir el record de’n Nezzo ha anat guanyant terreny al dia a dia que he de viure. Avui, a un bar amb poca gent, de cara a la finestra però poc atenta al què passa a fora, dibuixo el seu record sobre el paper.
La façana de casa seva està foradada per metralla, trossos de metall que resten clavats a la carn i el record de tants amb que m’he creuat. Una nit, resguardats del fred entre parets castigades, en Nezzo agafa la meva mà entre les seves. Són aspres i grans. Però càlides. Molt. M’encomana una tristor esperançada. Diu que m’assemblo a la seva filla, la Maia, i m’acaricia prudentment els cabells. Mostra la seva impotència per no poder donar a ella i la seva dona una vida millor.
Aquest home, tot tendresa, és serbi. Aquest detall, motor de la guerra, l’ha deixat sense feina perquè la fàbrica on treballava ha passat a mans croates. Per la mateixa condició, la Maia no troba on treballar. Ha acabat recentment la carrera de pedagoga i voldria marxar del poble per poder avançar però no ho farà. Resignada explica que no pot deixar sols als seus pares, que prou han patit ja.
Miro a en Nezzo als ulls, intentant amagar les llàgrimes que desenfoquen el seu rostre, gastat i amb un somriure tímid. Ens acomiadem i l’abraçada em deixa el cos clavat al seu costat. M’allunyo amb un pes a les cames i ja no amago el plor. Per l’emoció d’un conversa intensa sense paraules. Per la incertesa del seu futur. Per la impotència. Per una terra que ha quedat molt endins meu. Per la ràbia. Per l’enyorança.
Nezzo, fotografia d’Oriol Nicolau
Març 29, 2008 a les 12:02 pm
És justament l’efecte d’aquella metralla fratricida la que queda clavada al cor quan ens acomiadem d’aquells amb qui, ni que sigui per poques hores, hem compartit una part de vida al seu costat. Metralla feridora perquè no ens podem treure del damunt la ràba i la impotència pel que ha passat i pel que, aparentment, no podem fer.
Però si hi ha encara motius per emocionar-se, per plorar, per mirar i per escoltar, el dolor no és inútil ni banal. És aleshores quan pots buscar (i trobar) més Nezzos, tants com rostres que reflectiran la incompensió per l’estultícia i l’estupidesa humanes. I seguiràs emocionant-te al teu costat. I seguiràs mirant dintre seu per treure’n el millor, mostrar-ho als altres, convidant a mirar d’una altra manera.
Sí, aquesta experiència t’ha marcat i t’ha omplert encara una mica més. Preserva aquest tresor i aprofita per invertir en aquesta mirada en l’Altre, sabent-te rica en allò que pots aportar i encara molt pobra en tot el que encara (i potser mai) no podràs entendre del tot.
Posats a complementar la teva mirada, dues recomanacions cinematpgràfiques que estan en cartellera aquests dies als cinemes de Barcelona: “Mirant el cel” de Jesús Garay i “Ahlaam” de Mohamed al Daradji.
(I, és clar, la meva companyia, si vols des d’un silenci còmplice…)